Empreses que fan país

A a la sala de cultura de Sa Nostra a Maó podeu visitar durant aquest mes una interessantíssima exposició sobre la trajectòria cinquantenària de la fàbrica de bijuteria Catisa.

El millor de l’exposició és que aconsegueix traslladar al visitant l’impacte social que aquesta emblemàtica empresa ha tingut sobre la societat menorquina, més enllà de la seva indubtable importància en termes estrictament econòmics.En els seus anys de màxima esplendor —des de mitjan dècada dels 60 fins a finals dels 70—, Catisa va ser un exemple paradigmàtic de fordisme social: la consideració de l’empresa com una gran família que ha de cohesionar els seus treballadors oferint-los serveis i espais de consum, cultura i oci. De fet, el cofundador i gerent de Catisa durant més de tres dècades, Rafel Timoner, al cel sia, fou un entusiasta del model de les empreses familiars nord-americanes típicament fordistes.

Sota la seva batuta, Catisa va impulsar realitzacions pioneres com la construcció d’habitatges per als seus treballadors, un club de bàsquet, un equip de rem, un grup excursionista, un club social, un grup de teatre i música, una guarderia infantil per als fills dels treballadors, un festival de la joguina per a la campanya de Reis, cursos i procediments de prevenció i salut laboral... i un inacabable etcètera. Des de la perspectiva d’avui, algunes iniciatives d’aquella Catisa podran semblar paternalistes, excessives o passades de voltes, però no hi ha dubte que en el seu moment representaren una contribució notable a la vertebració i socialització d’un col·lectiu obrer que, des de l’anèmia social i cultural del franquisme, s’obriria camí per arribar a la transició democràtica amb un bagatge apreciable de cultura, comunicació social, esport i treball en equip, experiència en educació de l’oci i el lleure dels joves, etc, experiència que molts posarien després al servei de diversos grups i organitzacions de la societat civil menorquina.

D’acord, aquell model de l’empresa concebuda gairebé com una extensió de la família avui ja no és practicable. Però sí que continua tenint sentit la reivindicació d’unes empreses que no es mirin només els balanços i els comptes de resultats, sinó que vetllin per fer una aportació social constructiva, que s’esmercin per contribuir a la vertebració de la societat, que no sols donin treball i beneficis econòmics, sinó també beneficis socials. Açò és el que en termes actuals anomenam «responsabilitat social de les empreses», que amb nous patrons desenvolupen iniciatives tan interessants i punteres com Eticentre a Mallorca. En el fons, aquestes iniciatives se situen en continuïtat amb l’estela deixada en un passat recent per empreses com Catisa.
Per contra, el model d’empresa i de negoci que més s’ha afavorit a les Illes Balears durant els darrers anys, àdhuc des dels poders públics, no té res a veure amb aquest model. Més aviat ha caminat en sentit invers.

El desembarc de multinacionals, la facilitació de l’entrada de grans empreses foranes en el mercat balear, la progressiva «franquicització» del comerç, no han empès precisament en un sentit de creació de beneficis socials, ben bé al contrari. Seria desitjable que l’exposició sobre Catisa no fos una simple invitació a la nostàlgia, sinó que ajudàs a pensar i imaginar de quina manera les empreses illenques d’avui poden fer allò que, en la seva època, van fer Catisa i altres empreses: fer país, fer societat, fer créixer i madurar un projecte productiu viable i exitós tant des del punt de vista econòmic com social. Perquè açò és, en el fons, crear autèntica riquesa, i no fer duros a la brava.

Miquel A. Maria. Professor